Crec que aquesta frase resumeix perfectament el paper i la postura de la jerarquia de l’església ara i gairebé sempre. Si hi ha una institució hipòcrita per definició, és la nostra església. I és clar que no parlo de la veritable església dels seguidors de Jesús, no parlo d’aquelles persones que es donen veritablement als més necessitats, sinó de la jerarquia, des dels papes a la gran majoria de bisbes, i d'una bona part de “fidels” més carques.
Diu en Julián Casanova que “la tragedia de las víctimas de la Guerra Civil y de la dictadura franquista se ha convertido en las últimas semanas en el eje de un debate social, político y social”, “es un pasado que vuelve con diferentes significados, lo actualizan los herederos de las víctimas y de sus verdugos”. Ho diu pel debat derivat de les actuacions del Jutge Baltasar Garzón i les fosses comunes.
Casanova recorda que la dictadura de Franco ha estat una de les més criminals i beneïdes de l’historia. I encara avui, personatges indesitjables i perversos com Martínez Camino, diuen barbaritats com que “la sangre de los mártires es el mejor antídoto contra la anemia de la fe”.
I Rouco Varela, un altre dels personatges més malignes i sinistres de l’església catòlica actual, amb el seu cinisme provocador habitual diu que “a veces es necesario saber olvidar”, perquè vol que els demòcrates oblidem els crims franquistes, mentre ells, els franquistes i els seus descendents no obliden els seus “màrtirs", és clar.
Casanova afirma que “Franco y la iglesia ganaron juntos la guerra” i jo no en tinc cap dubte. I diu també que “el intercambio de favores y beneficios entre la iglesia y la dictadura prueba la implicación de la iglesia católica en la violencia de los vencedores sobre los vencidos”.
Recorda Casanova que “los curas se convirtieron en investigadores del pasado ideológico y político de los ciudadanos”, que “la iglesia no quiso saber nada de las palizas, torturas y muertes en las cárceles franquistas”, i això és innegable.
Casanova diu que van ser anys de tragèdia i de comèdia. “La tragedia de decenas de miles de españoles fusilados, presos, humillados. Y la comedia del clero paseando a Franco bajo palio”.
Una bona part de la jerarquia compara les barbaritats fetes per la República, que hi van ser, amb la repressió sistemàtica, cruel, organitzada durant 40 anys del franquisme, amb penes de mort, tortures, assassinats, tot això beneït per aquesta jerarquia.
Els “autos” del Jutge Garzón parlen, com diu Casanova, “de historias de asesinados y desaparecidos, de mujeres presas, de sus niños arrebatados antes de ser fusiladas, niños robados o ingresados bajo tutela en centros de asistencia y escuelas religiosas”.
Casanova acaba dient que “ la Iglesia podría ponerse al frente de esa exigencia de reparación y de justicia retributiva. Si no, las voces del pasado siempre le recordarán su papel de verdugo. Aunque ella (la iglesia) sólo quiera recordar a sus mártires".
I jo em pregunto, com hi pot haver hagut tanta maldat en una església que es declara seguidora de Jesús? Com poden haver homes tan perversos com Martínez Camino, Rouco, Cañizares, i tenir la poca vergonya de dir-se cristians? Com pot haver tants cretins a la nostra església?
Perquè, que ningú ho dubti. És la nostra església. Jo soc cristià. Malgrat al cap de la nostra església catòlica hi ha una colla d’hipòcrites indignes que em fan vergonya aliena i em repugnen.
Que Déu els perdoni i em perdoni a mi també.
(Fotos: Reuters)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada