EL MEU PARE

El meu pare, l’Asensi, té 84 anys i és a una residència. La seva demència senil, amb la pèrdua de les facultats i de la mobilitat que suposa, fa que sigui molt difícil que visqui a casa. És una persona totalment depenent. I a casa les coses més quotidianes com rentar-lo, anar al lavabo, vestir-lo, donar-li de menjar, portar-lo del llit al silló, es feia cada cop més difícil. No hi ha una dutxa adequada, ni un WC, ni un llit en condicions. Necessita una o més persones per fer-li tot. No se’l pot deixar mai sol, de dia ni de nit. Per això és a una residència. Una residència amb metges, infermers, infermeres i auxiliars que li fan tot el que cal.

La demència va fent el seu camí. El pare ens coneix, parla (uns dies més i millor que altres), menja les coses triturades perquè la dentadura postissa és un problema, a vegades canta, a vegades mira, i viu. Viu la realitat, i viu també tot el que passa pel seu cap. Quin misteri!

Les seves obsessions són diverses, canvien segons els dies: a vegades són els diners, els papers per poder cobrar la pensió, altres vegades ens explica el que vol la meva mare que va morir l’octubre de 2007, altres dies busca unes suposades peces de roba de la fàbrica on treballava, altres vol anar a casa, altres diu que la residència és casa seva …

El meu pare no pot caminar, les cames no li responen. I a vegades intenta aixecar-se, i cau. Per això està lligat al silló amb un cenyidor. I a vegades intenta aixecar-se amb el cenyidor i el silló, i cau a terra amb tot, i camina a quatre grapes, i es fa mal.

Per sort, arriba l’ajut, l’aixequen, el curen, el tornen a seure o el posen al llit.

La persona que demana l’ajut és en Carles, el seu company d’habitació. Un home de menys de 50 anys, amb Parkinson, una malaltia que li produeix uns tremolors amb els que no pot fer res gairebé res. Fa uns mesos, podia fer coses, però ara en Carles no pot afeitar-se, ni rentar-se, ni posar-se la cullera ni el vas a la boca. Amb prou feina se’l entén quan parla, ni s’aguanta assegut al silló, rellisca, se’n va de costat. En Carles es va apagant i la seva qualitat de vida és inexistent…

I el meu pare, té dies millors i d’altres pitjors. Com estarà demà?