En Carles, el company d’habitació del meu pare, es va morir divendres.
Fa pocs díes vaig escriure que en Carles, que ara sé que tenia 44 anys, s’anava apagant. El Parkinson i alguna altra malaltia han acabat amb ell. La seva vida ja no era vida, en Carles no es valia per res, tot se li havia de fer, i ell, home molt correcte i educat, quan l’ajudàvem en qualsevol cosa, ens mirava amb ulls tristos i agraïts, i ens deia “gràcies” o “em sap greu”.
La mort de’n Carles em sap greu, però potser la seva vida em savia encara molt més greu.
diumenge, 9 de novembre del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada